El tema penitenciari pot ser considerat bé com una qüestió més o menys important però sempre d’interès reduït als professionals del medi i/o a una minoria numèricament insignificant de ciutadans, bé com una cruïlla de problemàtiques pregones, és a dir, com a lloc privilegiat per a l’anàlisi de fenòmens que es palesen a la presó però que d’alguna manera expressen la situació de la societat en el seu conjunt. Evidentment, en un escrit polític, on el que cal és un enfocament general dels problemes, el tema penitenciari hauria de ser tractat des de la segona de les perspectives esmentades. Tanmateix, això no significa que el nivell d’abstracció assolit ens impedeixi d’arribar a propostes concretes, sinó més aviat que aquestes hauran de justificar-se amb arguments que tal vegada ultrapassin les consideracions pràctiques del dia a dia penitenciari, i ens remetin a espais de reflexió aparentment molt allunyats de la presó.

En aquest sentit, entenem que la línia de treball en el present text, si bé ens interessa sens dubte com a professionals carceraris, hem d’adoptar-la sobretot com a ciutadans i àdhuc com a persones, subjectes d’una validesa ètica, car el creixement constant de la delinqüència a les societats desenvolupades i de consum, ja no pot explicar-se des del paradigma progressista clàssic que identifica el delicte amb la pobresa i la marginació. De manera que cal estudiar hipòtesis de recanvi com ara la que hi proposem, a saber: que l’augment de la població reclusa, en la mesura que representi com a dada un índex relatiu a la grossària del fenomen delictiu, respon a la crisi de valors ètics que, a poc a poc, ha anat erosionant les institucions-base del món occidental i que, per aquest camí, amenaça de provocar el col·lapse de la societat civilitzada. I en el benentès que aital crisi no val interpretar-la com a fruit d’un progrés, d’una evolució o revolució envers formes socials superiors, sinó com una immensa regressió històrica les conseqüències de la qual resulten, a hores d’ara, desconegudes i imprevisibles, afirmen que la presó ha esdevingut el que no dubtem a qualificar de símbol i bastió d’allò que cal defensar, si encara estem disposats a impedir un desenllaç llargament anunciat que, al capdavall, ja es manifesta en una constel·lació inequívoca de símptomes.

Som conscients que aquesta opinió és compartida per un nombre molt alt de persones que se senten profundament nacionalistes: petits botiguers i empresaris, mestresses de casa, professionals de la docència, etcètera. Gent honrada que pertany, potser, a una determinada generació i que ha vist com durant el mandat de l’esquerra la societat ha perdut una part important dels valors morals que definien la idea de persona, mentre es desenvolupaven fenòmens com ara el consum de drogues, els comportaments sexuals i familiars amorals, la corrupció política, la delinqüència comuna i la "cultura del pelotazo"... I si és cert que tot canvi generacional contempla desfases axiològics d’aquesta mena, en el present cas em temo que ens trobem davant d’un fet substancialment diferent, que ha estat analitzat i denunciat per pensadors d’orientacions polítiques i ideològiques força variades com ara Alain Finkielkraut a La desfeta del pensament, Juan José Sebreli a El setge de la Modernitat, Jürgen Habermas a El discurs filosòfic de la Modernitat, Agnes Heller a El pèndol de la Modernitat i Gilles Lipovetsky, entre d’altres, a obres tan conegudes com ara L’era del buit i El crepuscle del deure. En efecte, si a totes les societats hom pot detectar en major o menor mesura manifestacions si més no semblants o anàlogues a las que acabo d’assenyalar, mai cap societat no havia arribat a legitimar i semi-institucionalizar en l’estètica, els mitjans de comunicació i fins i tot en certs corrents socials, literaris i de pensament, la negació de tot valor ètic i la reivindicació oberta de l’hedonisme i l’individualisme més crus, acompanyada en alguns casos de la declaració expressa d’una finalitat política: la liquidació de la civilització occidental i el retorn a la "natura" exemplificada per les col·lectivitats primitives que encara "sobreviuen" al progrés; dit breument, l’exigència d’una "utopia" que d’ençà la Il·lustració acceptava condicionalment la raó, la ciència, la tècnica i la indústria com a instruments al servei de la felicitat -el mar de taronjada de Fourier-, però que actualment ha entrat en conflicte amb les esmentades institucions de la Modernitat i exigeix la seva destrucció peremptòria i més o menys absoluta, conforma una autèntica subcultura a l’interior de l’Occident. Michel Foucault ho condensa tot plegat en una frase de les que fan època: "La torture, c’est la raison".

El present document intenta que aquesta qüestió, és a dir, l’anorreament de la raó quant fonament ètic de la modernitat, amb totes les conseqüències socials en les quals aital esdeveniment es va traduint, sigui acceptada de forma pública com a problema polític prioritari, de faisó que s’inverteixin els mitjans necessaris per a realitzar-ne una anàlisi satisfactòria i hom pugi desenvolupar, sobre bases documentals i conceptuals fiables, un projecte de re-vertebració ètica que haurà d’afectar totes les institucions i, en primer lloc, la presó com a meta-institució estatal que fa possible l’existència de la resta.

A fi i efecte d’aclarir de bell antuvi la nostra postura i evitar malentesos, tractarem de definir amb cert esquematisme quines són les premisses de les quals partim i a on volem arribar:

I.- La delinqüència dels any vuitanta i noranta no és un fet que es pugi explicar per causes socio-econòmiques (pobresa, marginació) exclusivament, sinó un fenomen axiològic que acompanya el desenvolupament de les societats de consum i per tant augmenta amb els nivells de riquesa i informació assolits per cada nova generació.

II.- La societat de consum representa ella mateixa un fenomen cultural i axològic, no econòmic, que és erroni confondre amb la societat de producció i el sistema capitalista quant estructura econòmica racionalitzada (la tecnoestructura de Galbraith).

III.- La societat de consum és el resultat d’un procés de desvertebració dels valors de la Modernitat il·lustrada que, amb l’ocàs del Cristianisme, deixa l’individu totalment orfe de principis morals i permet l’emergència d’una axiologia hedonista, relativista i individualista radical, al voltant de la qual es van esfondrant les institucions i per tant el fonament material de la pròpia societat de consum, en la mesura que aquesta depèn de la tecnostructura.

IV.- Les causes de l’esmentat procés de desvertebració es poden detectar en determinats corrents socials, culturals i polítics utòpics, que existeixen a l’Occident ja abans de la Revolució Francesa però que d’ençà el 1789 s’identifiquen provisionalment amb el Progrés i la Raó fins que, al voltant del 1968, comencen a rebutjar intensament aquest valors en nom d’un retorn a la "natura" i "l’alliberament" de l’individu davant tot límit o "imposició" normatives.

V.- L’atac a la Modernitat Occidental s’articula com a crítica de la raó, però no és merament teòric, sinó que es reprodueix socialment mitjançant la música, la literatura, la televisió, el cinema, la política, la moda, els hàbits de consum i sexuals, etcètera.

VI.- La deslegitimació de la raó accelera els processos iniciats ja amb la societat de consum i condueix a la situació actual on cal decidir si es planteja o no un projecte de defensa de les institucions, el qual ha de començar per la raó mateixa i per tant ha de definir el concepte de normativitat racional (vinculant) i traduir-lo en programes educatius, culturals e institucionals d’ampli abast.

VII.- L’esmentat projecte no es pot confondre amb cap postura de tipus conservador, reaccionari o religiós en el sentit tradicionalista i, en conseqüència, ha d’evitar tota referència al cristianisme o la societat tradicional com a eixos exclusius de la Reforma ètica.

VIII.- Cal encunyar un nou concepte de Modernitat ètica que, dotant de contingut al Nacionalisme com a ideologia política i social, ens permeti de superar les errades de les doctrines i les polítiques liberals i socialistes, productes tranuitats del segle XIX, per a reconstruir les Comunitats Nacionals com a fonaments d’entitats polítiques i socioculturals de rang superior (Idea d’una Nova Espanya, Idea d’Europa).

IX.- Catalunya pot ser l’avantguarda d’aquesta tasca cívica que defineixi al poble català com a projecte històric amb el mateix rang que el poble grec i jueu, nacions sense estat l’empremta de les quals ha estat però molt més profunda que la d’immensos imperis.

X.- Atès que la crisi de valors es manifesta de forma extrema en el desenvolupament d’una cultura de la transgressió, de la qual es nodreix la subcultura de la droga i, per tant, la pròpia pauta existencial delinqüencial quant qüestionament de les normes més bàsiques de convivència civilitzada, no és estrany que la presó hagi esdevingut l’objectiu privilegiat del discurs i la praxi transgressivistes. Per aquesta raó i d’altres que anirem exposant, entenem que el projecte de revertebració ètica i institucional ha començar a les presons i al món jurídico-penal; cal un rearmament moral de les II.PP. i en primer lloc una lluita oberta contra l’estigmatització social dels professionals penitenciaris, fomentada des de la cultura de la transgressió i l’esquerra política. La desestigmatització social del personal penitenciari, tanmateix, passa necessariament per l’assumpció de funcions pedagògiques per part de tots els funcionaris de vigilància interior.

Durant els anys seixanta, i a la sina del món desenvolupat, s’esdevé un procés de radicalització dels valors hedonistes, relativistes i individualistes, ja presents a les societats de consum però fins llavors compensats per altres principis axiològics de tipus ètic i religiós. Apareixen fenòmens com ara el Beatniks (o Beat generation), un grup de poetes, escriptors i intel·lectuals (Allen Ginsberg, Norman Mailer, Jack Kerouac, William Borroughs, L. Ferlinghetti en podrien ser els més representatius i destacats) que en la seva obra i forma d’actuar qüestionen els patrons de vida establerts com a "normals" i "decents"; ho fan, tanmateix, des dels mateixos valors que la societat de consum vol satisfer (la felicitat, el benestar) però que, segons ells, han estat traïts tant per les democràcies occidentals quant pel comunisme soviètic. Aquests "artistes" expressen un sentiment escampat per tot el teixit social, especialment entre els fills de les noves classes benestants de professionals, crescuts en l’opulència i la irresponsabilitat i poc disposats a abandonar aquesta situació per incorporar-se a les càrregues de la vida adulta (pas de la societat de consum a la societat de producció). Segons ho descrigué Theodor Roszack amb encert a la seva famosa obra El naixement d’una contracultura: "...a diferencia de sus padres, ávidos también de la abundancia y del ocio de la sociedad de consumo, los jóvenes no han tenido que venderse para obtener el confort que disfrutan ni tienen que gozarlo a horas como sus padres. La seguridad económica es algo que dan por sobreentendido, supuesto sin más, y sobre ella construyen una personalidad nueva y sin compromiso, empañada quizá por una holganza irresponsable, pero con cierto espíritu franco y transparente" (Op. cit., pag. 45). Paral·lelament a aquests processos socioculturals, es produeix també una transformació en el món acadèmic amb la aparició de diversos corrents de pensament que qüestionen la naturalesa de las institucions pròpies de la "societat burgesa" (família, escola, empresa, estat, exèrcit), denunciant-les com a estructures repressives del desig corporal i proposant la seva liquidació revolucionària. Com a antecedents directes d’aquestes doctrines cal assenyalar l’existencialisme de J.P. Sartre, autor de L’ésser i el no-res (1943), i els frankfurtians neomarxistes Theodor Adorno i Max Horkhaimer, que el 1944 escriuen una obra de llarga i tardana influència en el món de l’esquerra política i cultural: La Dialèctica de la Il·lustració, els continguts de la qual popularitza l’alemany d’origen jueu Herbert Marcuse a Eros i civilització, L’home unidimensional i d’altres textos força conegut a l’època. Pel que fa a l’esfera del partits, també s’observa una lenta evolució dins les formacions socialdemòcrates i comunistes, instal·lades en enormes aparells de poder i operant segons els criteris més cínics de la "realpolitik" maquiavelana (recolzament socialista a la intervenció francesa a Algèria, gulags estalinistes), així com una radicalització cap a l’esquerra de certs sectors del liberalisme (a EE.UU. s’enceta l’era Kennedy). El sistema en el seu conjunt comença a despertar al rebuig dels militants progressistes més joves, universitaris farcits de supèrbia i idealisme fàcil, que consideren incompatibles els valors de l’esquerra amb certes pràctiques burocràtiques pròpies de la jerarquia i l’organització. Així, a la Gran Bretanya entren en escena, provinents d’organitzacions esquerristes tradicionals, com ara el Labour Party, petits grups d’intel·lectuals que s’expressen a través de la New Left Review (Revista de la nova esquerra); a França es funda el 3 de Maig del 1960 el P.S.U. (Partit Socialista Unificat), culminant un llarg procés de ruptura amb la S.F.I.O., és a dir, amb el representant del socialisme francés oficial; a Alemanya, l’organització estudiantil del Partit Socialdemòcrata (S.P.D) es separa de l’entitat principal el novembre del 1961. Per la seva banda, l’esquerra engega a Itàlia el procés que conduirà a l’anomenada "via italiana", al consellisme obrer i a l’eurocomunisme. En tots el casos impera una sensibilitat espontaneista i anti-institucional, en la qual el que importa ja no és si una estructura de poder es declara de dretes o d’esquerres, sinó la seva praxi real i la coherència en dur a terme la negació del poder i de l’organització jeràrquica com a tals. El capgirament de les institucions, emperò, no afecta sols l’estat o els partits, sinó que vol començar per les arrels educatives, familiars i escolars, i per institucions menys espectaculars i fins llavors oblidades per l’esquerra, com ara els hospitals psiquiàtrics, les presons i d’altres centres de normalització repressiva. Aleshores, Ivan Illich escriu La societat desescolaritzada i propugna la supressió de la institució escolar; David Cooper publica La mort de la família on suggereix la necessitat de la lliure relació sexual entre pares i fills; Ewin Goffman dóna a conèixer les seves tesis sobre els hospitals psiquiàtrics a Internats, una bíblia de la nova sensibilitat progressista entre els professionals del treball social. A les acaballes, el Maig de 1968, tots aquests vectors socioculturals, teòrics i polítics, entren en contacte a les universitats franceses i esclaten una sèrie de revoltes que conduiran a una redefinició global dels valors prioritaris de l’esquerra política i a la denúncia de l’esquerra clàssica quant deutora de la racionalitat científica i tecnocràtica occidental. En paraules de Marcuse: "Lo que es falso no es el materialismo de esta forma de vida, sino la falta de libertad y la represión que encubre: reificación total en el fetichismo total de la mercancía (...) la liberación comienza con la necesidad no sublimada, allí donde primero es reprimida (...) por esta razón, es de una importancia que sobrepasa de lejos los efectos inmediatos, que la oposición de la juventud contra la sociedad opulenta reuna rebelión instintiva y rebelión política".

Conseqüències dels esdeveniments del Maig són el creixement espontani de tot un seguit de moviments informals com ara el pacifisme, l’ecologisme, el feminisme, etc., els quals, de forma descentralitzada, rebutgen tota organització política i amaren el teixit social i la vida quotidiana amb els valors de la així batejada "Nova Esquerra". Els Hippyies, la música rock, una estètica i una determinada pauta de vida, defineixen el que hom pot qualificar globalment com a cultura de la transgressió. Es llavors quan el consum de drogues es converteix en un ritual de ruptura simbòlica amb la societat burgesa, quan milions de joves de tot el món desenvolupen una cultura de la demanda, sobre la qual es tensaran en la dècada següent les immenses xarxes de narcotràfic que actualment, desprestigiades a nivell teòric les utopies esquerristes, sostenen de forma artificial el desastre moral gegantí que representa aquesta subcultura de la droga, caricatura extrema i patètica del transgressivisme i el consumisme. I si és cert que van ser les autoritats democràtiques les que prohibiren el comerç i el consum de certes substàncies, també és cert que la vinculació político ideològica i la massificació del seu ús subversiu, és obra del mateixos que a hores d’ara reclamen la legalització per "acabar amb el problema". En definitiva, la nova esquerra, com a legitimació simbòlica del consum de drogues en termes de cerimònia sacrificial de la raó, provocà la reacció legal de les autoritats democràtiques, amb la qual cosa, però, no sols es confirmà el caràcter transgressiu del ritual consumista per excel·lència, sinó que sobre tot es va definir l’espai jurídic i socioeconòmic on apareixerà l’univers delinqüencial del anys setanta i vuitanta, és a dir, la cultura de l’oferta, la figura del traficant consumidor i la delinqüència comuna lligada a la drogaaddicció. Tanmateix, cal insistir en què la cultura de l’oferta es fonamenta en la cultura de la demanda, i que aquesta remet a la cultura de la transgressió com a procés global de radicalització axiològica de la societat de consum. Aital idea és fonamental i cal remarcar-la si de debò volem entendre el que veritablement està succeint.

Pel que fa a la qüestió penitenciària, la que ens interessa aquí, els processos que hem esbossat molt breument tenen un impacte decisiu, que condiciona de forma estructural la naturalesa i el sentit de les institucions policials i penals i fins i tot la supervivència mateixa de la presó moderna.

Així, en el camp teòric sorgeixen els corrents criminològics de l’anomenada "teoria de l’etiquetatge" o "paradigma del control social" que, a les acaballes, desemboquen en la criminologia crítica (neomarxista) i en l’obra d’autors àcrates com ara Michel Foucault i d’altres. Aquesta sensibilitat contempla el delinqüent com a producte dels processos de estigmatització i segregació de les institucions de control social i alhora com a encarnació de la ruptura amb les lleis i normes repressives de la societat burgesa occidental. El delinqüent empresonat pertany a les classes oprimides i de fet els seus delictes anticipen la utopia d’una col·lectivitat alliberada de la propietat privada i de totes les prohibicions relatives a allò que l’individu faci amb la seva sexualitat i en general amb el seu propi cos. Els més coneguts representants d’aquesta branca del transgressivisme acadèmic són el liberals d’esquerra Howard Becker i Ewin Lemert (teoria de l’etiquetatge), David Matza, autor de Deliqüència i deriva i El procés de desviació, Jock Young i Ian Taylor (criminologia crítica) i sobretot Michel Foucault, que signa Vigilar i castigar, l’obra clàssica on conflueixen tots el tòpics de la cultura de la transgressió pel que fa a les presons.

Las postures teòriques assenyalades són força diferents des del punt de vista conceptual, però es caracteritzen per un denominador comú, a saber: totes qüestionen en primer lloc la legitimitat de les institucions penitenciàries i en general el dret de castigar, i paral·lelament reclamen la supressió de la presó i, a les acaballes, la liquidació del dret penal com a conjunt de normes recolzat per l’ús estatal de la força. El que cal destacar és la relació entre el discurs que rebutja la presó i el càstig, i el discurs que reivindica la naturalesa política de la delinqüència, el valor simbòlico-transgressiu del consum de drogues o de la llibertat sexual sense límits, puix que de fet ens trobem davant un fenomen global que nega la validesa de la cultura occidental com a tal, i no sols un aspecte puntual com ara podria ser la "inhumanitat" de les presons o la injustícia de què únicament s’empresoni als delinqüents de classe treballadora o dels pertanyents a grups socials marginals. Per tant, afirmem que mentre no s’aclareixi el context político-ideològic des del qual es "condemna" la institució penitenciària en termes "progressistes"(?), resta oberta la possibilitat de practicar la retòrica que apel·la a l’humanisme però oculta un projecte de desvertebració civilitzatòria que sols es confessa en obres de filosofia moltes vegades menystingudes pels polítics.

D’altra banda, l’obra Vigilar i castigar de M. Foucault no és sols central pel que fa a la branca criminològico-penitenciària de la cultura de la transgressió, sinó pel conjunt de fenomen històric transgressivista. En efecte, Foucault es serveix de la presó com a model per a interpretar l’essència de les institucions occidentals com a estructures normalitzadores, de faisó que eleva l’abolicionisme penitenciari, és a dir, la supressió revolucionaria de les II.PP., al rang simbòlic d’acte decisiu, irreversible i suprem en el projecte de "subversió alliberadora" de la societat burgesa. El fet carcerari i el dret penal en general, representen el límit infranquejable que la societat imposa al desig de l’individu i, en conseqüència, encarnen la idea pura de la repressió i el mal absolut que el sistema de valors que la cultura de la transgressió i el seus representants polítics (la Nova Esquerra) pretén anihilar. Tanmateix, la institució presó no és sols un edifici o unes lleis escrites, sinó que la institució com a tal remet a la constel·lació de rols dels quals és dipositari el personal penitenciari i en primer lloc el personal vinculat als sistemes de control, vigilància i sanció punitiva: el funcionaris de presons, els carcellers segons les paraules d’aqueixos ideòlegs. I així ho expressa la Núria Cadenas en el vergonyós pamflet del qual és autora: "Era difícil de concretar la ràbia en un ens abstracte, en l’estat o en el sistema. Per això, de vegades la materialitzava en les funcionàries, que eren la seva representació" (Memòries de presó, pàg. 60).

En definitiva, ens trobem al capdavall amb els funcionaris de presons com a encarnació de la institució arquetípica de món occidental, de la institució que permet d’interpretar la família com a família-presó, l’escola com a escola-presó, l’hospital psiquiàtric com a hospital-presó, etcètera, i per tant amb el carceller com a representant del mal radical, de l’antivalor absolut.

Aquesta identificació, tanmateix, i des d’una perspectiva axiològica contrària, ens permet també de comprendre el lloc privilegiat de les institucions penitenciàries en l’univers de la crisi de valors ètics, puix que la cultura de la transgressió, quant expressió radical de la crisi, ha localitzat el seu enemic -el policia, el jutge, el carceller- en l’enclau social on l’individu ensopega amb el límit legítim del seu desig i on, en forma de càstig, aital desig ha de sotmetre’s a una validesa, a una normativitat transcendental superior. La presó, el dret penal, la idea de càstig i de norma vàlida, constitueixen per tant el lloc maleït de la cultura transgressivista, però, també, la clau per copsar el fenomen de la crisi de valors i, en conseqüència, per engegar un projecte de vertebració ètica de la societat en el qual els funcionaris de presons poden desenvolupar una tasca cívica i professional d’importància decisiva.

Abans de fer referència directa al col·lectiu professional, caldrà aclarir quin és el marc o circumstància del nacionalisme català en la qual realitzem la present proposta.

En primer lloc, cal esmentar l’esgotament històric de la definició del nacionalisme com a factor comú d’un seguit d’ideologies polítiques (conservadora, liberal, socialdemòcrata, demòcrata-cristiana) que han acceptat de subordinar les seves pròpies exigències "doctrinals" en profit d’un valor superior reconegut, la nació catalana, obrint l’espai simbòlic on el principi integrador del partit (moviment) ja no és ideològic sinó "carismàtic". Entenem que les exigències d’un futur més o menys llunyà però inevitable del moviment nacionalista, ens obliguen a replantejar l’esmentada definició a fi i efecte d’evitar-ne la fragmentació -que adoptaria la forma d’una lluita pel "poder" entre candidats de recanvi al lideratge i/o les ideologies corresponents- quan no hi ha, i possiblement no hi haurà, una figura clara que hi pugui desenvolupar la mateixa funció sense ser qüestionada per algun dels corrents doctrinals fonamentals. En aquest context, el paper orgànic del nacionalisme, quant ideologia amb contingut propi, seria el d’amortir les incomoditats de la necessària etapa transicional que caracteritzarà la reformulació de l’actual sistema simbòlico-organitzatiu d’integració, i que tindrà el rang d’una autèntica refundació.

Però el nacionalisme com a espai ideològic té també ara la possibilitat de superar una altra dicotomia política esgotada, a saber, la que oposa dreta i esquerra quant conceptes-límit del pensament i de l’acció polítiques. Acceptant el fet, cada vegada més palès, que la història ha liquidat de iure aquest repertori conceptual i que la situació de la civilització occidental en el seu conjunt reclama projectes nous, el nacionalisme ha de legitimar, sense juxtaposar-los -és à dir, des d’un principi o nucli generador propi- els valors socials atribuïts habitualment a l’esquerra (justícia, igualtat, cohesió social, etc.) i els valors ètics propis del liberal-conservadorisme (família, ordre, llibertat, espiritualitat). L’esmentat "nucli generador" és, sens dubte, la nació entesa com a comunitat popular on l’individu s’articula i esdevé persona, es a dir, entitat lliure i autònoma sotmesa a una normativitat racional que barra el pas tant al col·lectivisme totalitari (feixisme, comunisme), quant a l’individualisme radical (liberal, llibertari o libertarià), i alhora es diferencia de les estructures comunitàries pròpies de les societats tradicionals, basades exclusivament en l’autoritat política i moral de la religió i de la institució eclesiàstica.

Les consideracions anteriors ens han indicat ja quin és el context ampli de la proposta de reflexió sobre les institucions penitenciàries catalanes, a saber: la crisi de valors ètics de la societat europea i occidental, traduïda en un gran procés de desvertebració institucional i en el sorgiment d’un individualisme transgressiu -molt evident, per exemple, entre els més joves- que nodreix les subcultures de la droga i tot el món al voltant de la delinqüència quant substrat axiològic i social de la població reclusa. No ens sembla exagerat afirmar, en aquest sentit, que si a principis de segle la dicotomia dretes/esquerres dominava el panorama polític i ajudava a explicar-ne la dinàmica, i que aquesta dicotomia, ja amb el comunisme, va ser substituïda per la que oposà les postures totalitàries a les democràtiques, el proper segle es caracteritzarà per una nova figura històrica en la qual, dintre els marcs ja assolits i inqüestionables del Progrés i de la Democràcia, individualisme i institucionalisme representaran el paper de factors determinats de les opcions polítiques. Si pensem ara que la institució penitenciària, com a dipositària del poder legítim de castigar, del qual tot ordre social es dota, és l’objecte de les crítiques que, provinents ja de "la dreta" ultraliberal -libertariana- ja de "l’esquerra" llibertària, tenen com a fi el qüestionament de qualsevulla instància que gosi de limitar la sobirania del desig individual, aleshores s’aclarirà potser una mica quina és la direcció envers la qual volem orientar les nostres passes en el present escrit.

La institució penitenciària representa, en efecte, el repte d’un nacionalisme que ha de reclamar com a eix vertebrador el principi institucional front el principi individualista, esgrimit inconscientment per la resta de les opcions polítiques democràtiques. Per aquest camí, i atesa la necessitat peremptòria d’una resposta democràtica a la crisi de valors de la societat de consum, el nacionalisme pot esdevenir el corrent dominant de la política del proper segle, en el qual es decidirà tal vegada el destí d’Occident i en conseqüència, el destí de la humanitat. Tanmateix, i aquest fet cal no oblidar-lo d’ara endavant, es impossible definir el principi institucionalista a què ens referim si la presó com a lloc de càstig legítim i per tant com a límit amb el qual ha ensopegat el principi individualista en el desenvolupament del procés de desvertebració, no rep una fonamentació que separi radicalment l’espai simbòlic institucionalista de l’espai simbòlic totalitari, l’ombra del qual és, per dir-ho així, el leit motiv negatiu que justifica el creixement cancerós del rebuig a tota pauta normativa substancial i a tota ètica del deure. La presó, en efecte, ens remet a l’experiència política més emblemàtica dels horrors d’aquest segle, les institucions totals, encarnació del mal absolut i antítesi de la democràcia. El discurs que la cultura individualista ha anat teixint al voltant d’aquest fenomen històric vol legitimar la lectura de tota institució des del paradigma "d’allò carcerari" (Foucault), fins a l’extrem d’identificar família, escola, empresa, hospitals..., (institucions "de segrest"), amb certa imatge repressiva darrere la qual, en la percepció col·lectiva, s’amaga el fantasma d’Auschwitz. L’institucionalisme es troba així desarmat davant un aparell retòric on democràcia i individualisme arriben a ser termes sinònims i on "l’aprofundiment" de la cultura democràtica ultra els elements formals -és a dir, de la democràcia com a substància ètica- equival a la imperceptible erosió dels fonaments de la societat.

Com a hipòtesi de treball teòric, proposem examinar l’obra de l’antropòleg francès Luis Dumont, el qual estableix per al totalitarisme una pauta interpretativa que no l’oposa a l’individualisme sinó que més aviat el concep com una conseqüència necessària de la desvertebració ètica de la societat i per tant de l’individualisme mateix. Els vincles entre individualisme i totalitarisme, que Dumont ja ve esbrinar amb encert genial, representen la clau del que haurà de ser la resposta discursiva institucionalista a la retòrica que intenta identificar la disciplina institucional i els sistemes polítics totalitaris amb el rerafons permanent dels camps de concentració nazis. Es menester argumentar amb fonament que els abusos totalitaris no obeeixen al funcionament de les institucions i de l’eficiència duta al límit, sinó al seu estat de desvertebració, que en permet la instrumentalització per part de l’individu, el qual, en forma de dictador carismàtic, roman desarrelat de tot sòl axiològic. En definitiva, cal una reflexió crítica sobre la presó-institució, però també una anàlisi veritablement radical dels processos que van conduir a les formes més extremes del totalitarisme.

També ens hauríem de preguntar fins a quin punt la cultura individualista de la transgressió ha amarat la pròpia sensibilitat nacionalista, tot identificant el procés de construcció de la nació catalana amb un acte de subversió contra las estructures institucionals estatals i, per tant, convertint el nacionalisme català en un element plenament integrat en l’espai simbòlic de l’esquerra. Cal fer entendre que aquesta manera de concebre el nacionalisme és incompatible amb la dimensió institucional que va lligada a l’existència de la nació; puix que un nacionalisme transgressiu genera el tarannà i el brou de cultiu axiològic que conduirà de forma necessària a la fragmentació interna de la societat i a la subversió de les pròpies institucions catalanes. A tall de exemple, pensem que el nacionalisme d’esquerres ha de fer impossible l’existència de les institucions penitenciàries i ha de manifestar, de bell antuvi, un odi metafísic contra els funcionaris de presons, el mateix que la Núria Cadenas expressa quan diu: "pels carcellers (...) no n’hi ha, de disculpes ni n’hi haurà. A ells espero fer-los la punyeta sempre que pugui (...) i espero, sobretot, que entre tots i totes aconseguim deixar-los sense feina." (Op. cit., pàg. 14). Aquestes paraules traspuen la més pura flaire d’un nacionalisme corromput per la cultura de la transgressió, d’un nacionalisme en el qual no pot haver-hi presons, però on, a la llarga, la família, l’escola, l’església, l’estat, és a dir, allò que entenem per "civilització", haurà de ser sacrificat també, a l’estil de Pol Pot, en nom d’una utopia assedegada de sang, sempre insatisfeta davant la tossuderia de la insubornable realitat i d’una veritat humana antiutòpica per essència.

La cultura de la transgressió, tanmateix, no sols ha penetrat profundament en l’univers simbòlic del nacionalisme català d’esquerres (el més "radical", sobretot entre els joves), hipotecant així el futur de la construcció institucional catalana, sinó que amara també les darreres reflexions de pes relatives a la institució penitenciària i al dret penal a casa nostra. Així, en un llibre editat per la Generalitat de Catalunya, a saber: De les causes del delicte a la producció del control, llegim que (pàg. 66): "De tot el que s’ha exposat anteriorment es dedueix també que el control social es converteix, doncs, en l’objecte privilegiat de la investigació criminològica". Sense explicar el que s’hi amaga darrere, s’hi accepta el pas d’un paradigma criminològic basat en les causes de la delinqüència, a un altre model teòric on el centre d’explicació és el propi control social com a agent d’estigmatització i segregació de poblacions (escola de l’etiquetatge). D’aquesta manera, i sempre en l’univers simbòlic que inspira les orientacions teòriques i científiques més abstractes, la culpabilitat del delicte emigra des de l’agent delinqüencial efectiu, lliure i imputable segons l’escola clàssica, "determinat" per las causes segons el positivisme, fins a les pròpies institucions democràticament legitimades per combatre, castigar i corregir las transgressions de la llei penal. Ara es tracta d’entendre que la "culpa és de la institució" i que, per tant, arriba al seu límit el principi individualista amb l’abolicionisme de l’Iñaki Rivera, que demana de suprimir la presó i el dret penal però que mentre es conforma amb encunyar un discurs contra-estigmatitzador dels col·lectius professionals vinculats a la justícia, neutralitzant-ne les funcions en la mesura del possible.

En definitiva, el que ens plantegem, des del punt de vista d’una definició institucionalista que ha de dotar de contingut el nacionalisme (com a ideologia capaç de complir una funció organitzativa integradora dins el moviment nacional) és la legitimació de la institució penitenciària i per tant el trencament del paradigma del control social amb la definició d’un paradigma institucionalista alhora que democràtic i progressista. La institució penitenciària, dit breument, ha de deixar de trontollar en l’abisme que assenyala el límit de la civilització per projectar la seva llum sobre la totalitat de la crisi de valors i possibilitar-ne la seva superació.

La nostra proposta comporta tot un seguit d’accions cíviques (teòriques i pràctiques) orientades envers l’enfortiment del procés de construcció nacional de Catalunya, les quals es fonamentaran en els següents supòsits:

I) Tot procés de construcció nacional es un procés de construcció institucional, i per tant, de definició normativa on s’hi afirma la idea de normativitat com a tal. Davant les opcions reaccionàries, afirmem una concepció racional de la normativitat que ens permeti d’assolir les fites de la il·lustració moderna relatives al progressisme i a la democràcia, les quals impliquen un subjecte autònom (la persona) capaç d’assumir la llei des de la seva pròpia raó, entesa com a lligam amb l’universal.

II) No hi ha construcció nacional des de les esquerres, ni nacionalisme d’esquerres en el sentit que tota esquerra és, ho manifesti o no, individualista i internacionalista, és a dir, íntimament hostil al principi institucional i alhora utòpica pel que fa a la concepció de la societat, la qual entén com una "humanitat mundial" on les diferencies nacionals representen sols un obstacle que cal suprimir a llarg termini.

III) Com a xarxa institucional, la nació defineix molts tipus de normes i lleis que en dibuixen el cos viu i mòbil en marxa vers un projecte històric, però en qualsevol cas ha de definir aquelles normes que assenyalen el límit de la ciutadania, és a dir, d’allò que no pot ser transgredit sense que hom hagi trencat, en algun sentit, l’àmbit de la nació mateixa. Aquests límits són, sens dubte, les normes i lleis que la societat ha de defensar per a seguir existint com a tal i, en conseqüència, aquelles normes i lleis la violació de les quals anirà acompanyada d’una sanció penal més o menys greu.

V) En el sentit esmentat, reclamem per a les institucions penitenciàries de Catalunya un caràcter modèlic. Les II.PP. no poden seguir sent una mera càrrega pressupostària, una frontera en el sentit territorial de llunyania i oblit, sinó que han d’assolir un paper d’agent socialitzador i de motor en el procés de construcció nacional. En conseqüència, entenem que Catalunya ha de lluitar per aconquerir-hi competències legislatives, i no sols de gestió, com a primer pas per arribar a un codi penal propi amb el mateix estatus diferenciat que el codi civil català.

VI) En la mesura que tot plantejament normativista, si no vol caure en l’autoritarisme conservador o fins i tot reaccionari, apel·la a la normativitat darrera de la raó, de faisó que tota norma o és racional o no és norma, entenem que la constitució de les presons catalanes com a eixos modèlics de la construcció nacional de Catalunya, ha d’anar lligada a una profunda reflexió i fonamentació del que s’hi vulgui fer. Tanmateix, no pretenem exhaurir en el present document tota la problemàtica, que ens hem limitat a plantejar des del supòsit fonamental que qualsevulla tasca posterior ha de passar per la legitamació teòrica de la normativitat i, en concret, de les idees de llibertat, imputabilitat, culpa i punició. Mentre no es pugui refutar l’afirmació de teòrics com ara l’Inaki Rivera o el Luigi Ferrajoli, segons els quals no hi ha "nexo necesario entre culpa y punición", les institucions penitenciàries de Catalunya romandran d’esquenes al projecte il·lustrat, dejunes de raó i per tant de l’única ètica, la racional, que el món modern pot reivindicar. Per aquest motiu la nostra proposta és inseparable d’un projecte d’investigació dels processos socials que han conduït a la crisi de valors i d’una prospectiva dels extrems (exemplificats per societats com la nord-americana) a on, si més no, podem arribar si no s’atura el procés de desvertebració. Aquesta anàlisi inclouria les produccions ideològiques de la cultura de la transgressió i els fenòmens reproductius mitjançant els quals s’articula i penetra en la societat de consum davant la total indefensió de les institucions democràtiques. Aleshores, i en una segona etapa, entenem que caldrà desenvolupar un projecte teòric de fonamentació i legitimació racional de les institucions que han estat erosionades durant tota la segona meitat del segle vint, articulant família, escola, empresa, etcètera, en una visió institucionalista global que ens permeti d’aplicar aquest estudis a la nostra pròpia realitat institucional.

La realització d’un projecte és inseparable del coneixement exhaustiu del lloc en el qual s’haurà de desenvolupar. Per aquest motiu, entenem que les consideracions filosòfiques i ideològiques sobre les institucions penitenciàries pertanyen a l’esfera de la legitimació, de la fonamentació, però no ens alliberen de l’obligada referència a la realitat del medi, als canvis que aquest ha patit d’ençà la transició democràtica i en general a la valoració de la circumstància política i humana de la qual partim a fi i efecte d’aplicar-hi correctament els mitjans. En el present escrit, i atès que hi ha en curs una negociació entre sindicats i administració, ens hi haurem de limitar a un esbós força sintètic de trets que considerem decisius pel que fa als temes que són objecte del nostre treball, tot procurant no interferir-hi.

En el tema penitenciari, no hi ha cap plantejament legal i alhora operatiu que no passi pel mandat constitucional on s’imposa la rehabilitació social com a objectiu fonamental de les mesures privatives de llibertat. Tanmateix, si a casa nostra l’etapa democràtica ha estat caracteritzada per un important procés d´humanització i dignificació material de les presons, pel que fa a la problemàtica del personal, i en concret del personal de vigilància, les coses han seguit un camí força complicat. De fet, l’administració catalana no ha encunyat una política clara i no ha sabut què fer amb un estigma social que el cos ja arrossegava des de l’època franquista i que s’ha afegit a la sobrecàrrega simbòlica inherent al predomini històric dels valors transgressivistes -que, d’altra banda, s’ha anat accentuant a mesura que el P.S.O.E. desenvolupava la seva política cultural. Si pensem que, a Catalunya, el franquisme no es limità a la repressió política de la democràcia, sinó que el nostre poble va ser esclafat per la seva pròpia naturalesa ètnico-cultural, i que les institucions penitenciàries franquistes van representar un paper decisiu en aquest projecte de genocidi, aleshores s’entendrà que la legislació penitenciària més progressista d’Europa, aplicada a casa nostra duent-ne al límit les potencialitats humanitzadores, tingués per als funcionaris de presons un efecte molt complex i delicat, que hom no va preveure i que, al capdavall, s’ha convertit en un obstacle sord per a la realització del mandat constitucional.

En efecte, enlloc d’una positiva incorporació dels funcionaris de vigilància al projecte de rehabilitació, s’ha desenvolupat una mena de control polític, limitat a fiscalitzar-ne les funcions de seguretat i custòdia per tal d’evitar els abusos de poder que van tacar l’honor del cos durant l’època totalitària amb actes que la memòria col·lectiva no pot oblidar. Tanmateix, aquesta racionalització de les funcions "punitives", que no ha anat acompanyada del desenvolupament de funcions d’altre tipus, conduí el cos vigilància penitenciària a una situació de perplexitat, de dubte permanent sobre el caràcter d’allò que veritablement havia de fer, i a les acaballes, per aquest camí, a una mena d’inhibicionisme que en el fons amagava la seva absoluta desmoralització i desvertebració interna. D’altra banda, el personal nou, nodrit per estudiants i gent jove, ha heretat literalment un estigma del qual no és responsable i ha vist com es consolidava la llegenda negra del carceller davant el silenci i la complicitat d’una cultura dominada pels símbols de l’individualisme transgressivista, neguitosa i covarda pel que fa al seu dret de castigar i, en definitiva, menesterosa del dolent a qui carregar las distorsions simbòliques i funcionals d’un sistema penitenciari que no acaba de trobar el seu lloc en el marc axiològic de la societat de consum.

Aleshores, l’actitud inhibicionista ha anat transformant-se en una malfiança envers las directrius polítiques com a tals, entenent que l’estigma social del funcionaris de presons i la doctrina de l’article 25.2 de la Constitució són una mateixa cosa. Si a aquest fet afegim la dada sociològica del alt percentatge de treballadors penitenciaris d’altres territoris de l’estat espanyol, en general totalment aliens al sentiment del fet nacional català, no ens ha d’estranyar que en els darrers quatre anys l’opció sindical que més ha crescut en el medi, fins arribar a ser majoritària (26% dels vots i 500 afiliats) utilitzi com a esquer afiliatiu i propagandístic tota la simbòlica predemocràtica de la mà dura i certes insinuacions anticatalanistes pròpies del tarannà franquista més reaccionari. Sols amb això, ja hi tenim servit el problema polític, el nus que caldrà deslligar si de veritat volem unes institucions penitenciàries plenament integrades en el procés de construcció nacional de Catalunya. Hem de reflexionar, efectivament, si tal vegada no s’ha entès que tan important com construir-hi noves presons i dignificar la vida material dels presos, és desestigmatitzar el personal de vigilància i incorporar-lo com a part activa en el projecte constitucional. Puix que, si els carcellers no deixen de ser-ho, si els funcionaris de presons romanen a l’estigmatització, sembla força evident que la rehabilitació esdevindrà impossible i que tots els esforços i inversions en els aspectes infrastructurals de la vida penitenciària -més vistosos i rendibles electoralment però massa fàcils- resultaran al capdavall d’eficàcia nul·la.

Per tant, i sense entrar en una anàlisi pormenoritzada de mesures que reservem per a un altres documents de tipus tècnic i jurídic, volem concloure la present proposta amb una reivindicació clara i inequívoca de tres eixos bàsics d’acció, orientats envers la desestigmatització social dels funcionaris de presons, a saber: primer, l’assumpció de funcions educatives; segon, la catalanització lingüística i cívica (que cal no confondre amb una conversió partidista); i tercer, l’elevació dels nivells formatius del cos amb la fundació d’una facultat o escola universitària de criminologia i ciències penitenciàries.

Pel que fa als esmentats documents on es desenvoluparan aquestes propostes, cal entendre el present text com una mena d’introducció filosòfica.